Sencillez

SENCILLEZ
Senzillesa
(A Mía i Emili amb afecte. Poema antic)

Se enviaban cartas con frases largas de palabras deslumbrantes
y bellas.
Enviaban papel mojado en tinta de bolígrafo.
Enviaban sueños asépticos y cansancio concentrado.

Y en la distancia el amor era deseo.
Y en la distancia el deseo era pasión.
Y en la distancia se consumía su impaciencia.

Alegraron las horas con promesas de besos.
Suspiraron con ofrendas de abrazos
y caricias
que cubrían las noches con el calor de sus cuerpos
y el frío del invierno.

Todo lo hicieron y todo lo intentaron.

Al final concluyeron
que lo mejor era amarse
sencillamente.
***
S’enviaven cartes amb frases llargues de paraules enlluernadores
i belles.
Enviaven paper mullat amb tinta de bolígraf.
Enviaven somnis asèptics i cansament concentrat.

I en la distància l’amor era desig.
I en la distància el desig era passió.
I en la distància es consumia la seva impaciència.

Varen alegrar les hores amb promeses de petons.
Varen sospirar amb ofrenes d’abraçades
i carícies
que cobrien les nits amb la calor dels seus cossos
i el fred de l’hivern.

Tot ho van fer i tot ho van intentar.

Al final varen concloure
que el millor era estimar-se
senzillament.

González Alonso

Tristeza de hoy

ventana

TRISTEZA DE HOY

No consideres, amor, mi tristeza de hoy;
es algo ajeno
a mi verdadera tristeza.

Si las hojas en los árboles
vuelven a ser verdes
y al mirar por la ventana
ves a lo lejos un sol que amarillento
escala con sus rayos
la brisa de la mañana
y yo estoy lejos;

si los campos florecen en pujantes margaritas
en primavera,
y al recorrer un camino
todavía con barro
de la última lluvia
encuentras un perro que te sigue
y acaricias su cabeza
y miras sus ojos tristes;

si la luna se llena por la noche
de redonda poesía
y aspiras la caprichosa quietud
de las inquietas estrellas
y yo estoy lejos,

no consideres, amor, mi tristeza de hoy,
¡es algo tan ajeno
a mi verdadera tristeza!

González Alonso